Els primers sistemes

A l’època medieval, l’aigua per a ús domèstic s’extreia de pous excavats als patis de les cases o en places públiques. Per a regadiu, ús industrial i altres tasques, s’utilitzava l’antic aqüeducte romà. També el Rec Comtal, un canal que portava aigua a Barcelona des de Montcada i Reixac, que va estar en funcionament des de la seva creació al segle X fins al segle XIX, i del qual se’n conserva un tram descobert a Nou Barris.

Amb el creixement demogràfic, però, l’aigua que arribava al cor de la ciutat va ser insuficient, i la seva explotació, motiu de llargs litigis. La manca d’infraestructures, a més, va fer endarrerir inversions i projectes industrials, i mentre que en districtes com ara el d’Horta-Guinardó abundava l’aigua, a altres indrets no hi arribava.

El segle de l’aigua

Al segle XIX, i en el marc de la Revolució Industrial, Ajuntament i patronal van impulsar diverses intervencions que van ser el germen de la cultura moderna de l’aigua: aquesta va començar a arribar a les cases i a les indústries de forma sistemàtica, i fins i tot se’n va començar a fer un ús recreatiu, tal com ho demostren la cascada del parc de la Ciutadella, que es va construir amb motiu de la primera Exposició Universal, o les fonts de Montjuïc, creades per a la segona.

De les obres dutes a terme durant el segle XIX, se’n conserven dipòsits, canals i altres estructures, moltes d’elles restaurades amb criteris patrimonials i històrics, o bé reciclades per a nous usos. És el cas del Dipòsit de les Aigües, la bassa que abastia l’esmentada cascada i que avui forma part del Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra. La Torre de les Aigües de l’Eixample, al carrer de Roger de Llúria, la del Poblenou (també anomenada del Besòs), la Casa de l’Aigua de la Trinitat Vella, la de la Trinitat Nova o l’aqüeducte de Dosrius, a Nou Barris, en són altres mostres.

Una obra per al futur

Nascut amb el segle XXI, el Parc Fluvial del Besòs és el resultat d’un projecte de recuperació mediambiental finançat en gran part pel Fons Europeu. Aquest parc, que comprèn el tram final del Besòs i s’estén des de Montcada i Reixac fins a Sant Adrià, és una de les millors mostres de la nova Barcelona, la que té cura dels espais naturals i advoca per l’ús sostenible de l’aigua. La millora del riu ha comportat el sanejament de tota aquesta àrea, la recuperació de molts hàbitats naturals i la creació d’un espai públic immens per al gaudi de la ciutadania: és un parc per a les generacions presents i futures.

Horta-Guinardó, la ciutat de l’aigua

El districte d’Horta-Guinardó sempre ha mantingut una relació molt estreta amb l’aigua, que n’ha marcat els seus orígens. De fet, la seva situació geogràfica, a la serra de Collserola, va propiciar el naixement de molts torrents i rieres i això va marcar el desenvolupament econòmic i social de la zona: l’abundància d’aigua va fer que es construïssin molts masos i embassaments i que les fonts esdevinguessin espais de trobada veïnal. Ara, és possible conèixer el districte d’Horta-Guinardó des d’aquesta especial perspectiva en què l’aigua i els seus usos socials en són el leitmotiv.