Un paisatge oníric

Només passar per la porta principal, flanquejada per dues construccions que semblen tretes d’un conte de fades, s’entra en un món diferent, encisador, original… un món on arquitectura i jardí es fonen i confonen en un paisatge oníric. El drac de mosaic ceràmic vigila els visitants, pendents de qualsevol detall per descobrir: cargols, bolets, flors, fulles… cada racó, cada bocí de parc és una descoberta.

Eusebi Güell, prohom de la ciutat, va voler crear, al principi del segle XX, una ciutat-jardí a l’estil britànic, un lloc on la classe benestant pogués tenir una residència, d’aquí el nom de Park Güell. S’hi van construir camins, escalinates, una plaça, un pavelló per al servei i fins i tot una casa-mostra… però el projecte va fracassar. El 1922, sis anys després de la mort d’Eusebi Güell, l’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys i va convertir l’indret en un parc públic, el més singular de la ciutat.

L’ondulació de la natura

La imaginació desbordant d’Antoni Gaudí és present a qualsevol racó del parc, amb elements que sorprenen els visitants, que arriben de tot el món. El drac de ceràmica de l’entrada dóna pas a la sala hipòstila, un espai obert de 86 columnes d’estil dòric que havia d’acollir el mercat de la ciutat-jardí. La plaça, que neix directament de la muntanya, escenifica la unió entre natura i arquitectura i està delimitada per un banc ondulant de mosaic ceràmic, dissenyat per un deixeble de Gaudí, Josep Maria Jujol. Des d’aquest banc, amorosit per les ondulacions, hi ha una de les millors vistes de la ciutat.

No només el banc serpenteja, ho fan també els camins, els porxos i els viaductes. Fugint de les línies rectes, Gaudí va imaginar una arquitectura en consonància amb la vegetació i la natura, en una simbiosi entre la pedra i el verd.

Davant el fracàs del projecte, i vist que no es vendria cap casa, el mateix Gaudí va viure a la casa mostra fins al 1926. Actualment és la seu del Museu Gaudí i s’hi poden veure dibuixos, maquetes i mobiliari dissenyats per ell mateix.

Quan Antoni Gaudí va obtenir el títol d’arquitecte, el rector de la Universitat, Elies Rogent, va dir: “Hem donat un títol a un geni o a un boig, només el temps ho dirà”. I el temps ha donat el seu veredicte: la genialitat de Gaudí, que mostra de manera impecable el Park Güell, és, des del 1984, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.