I want to read it in other languages: Show it in English 

Je veux le lire dans d’autres langues: L’afficher en français

ELS ORÍGENS DE LA LLACUNA

La zona que ocupa actualment el Poblenou havia estat fins al segle XVIII, un espai exclusivament agrari amb cases rurals dedicades al bestiar. La façana marítima, des de la Ciutadella fins a Sant Martí de Provençals, era propietat municipal, un espai pantanós utilitzat com a zona de pastures. Aquests trets del terreny i la seva vegetació particular van propiciar topònims com la Granota, el Joncar i la Llacuna.

L’espai on som havia estat una llacuna on l’aigua acumulada no era estancada, sinó que es nodria del Rec Comtal, i es creu que ja s’hi conreava cànem al segle XVIII. Al voltant hi havia un joncar ric de caça que, alguna vegada, havia esdevingut un focus de febres i malalties. Els intents de sanejament volien evitar epidèmies, però també obeïen a la necessitat de guanyar terrenys per a la construcció.

Taulats i les primeres masies

L’any 1716, el noble i enginyer militar Joris Prosper Van Verboom va planificar una sèquia per assecar la llacuna, un projecte amb el qual va portar el regadiu al territori i va afavorir el dessecament de les zones pantanoses. Com a record d’aquella sèquia hi ha el carrer de la Llacuna, que podria fer referència al camí que seguia l’antic ramal d’aigua.

Durant anys i de manera lenta i progressiva, els pagesos de Sant Martí, de vegades de manera legal, però sovint sense permís (com ho demostra l'abundant cartografia que recull diversos plets amb la ciutat de Barcelona), van aixecar masies en aquest l’indret, també conegut com «les herbes de llevant» perquè hi pasturava el bestiar.

Masies enfront d’indústries

Famílies de persones treballadores van ocupar parcel·les més o menys grans, les van sanejar drenant cap al mar les aigües estancades mitjançant sèquies, hi van plantar blat i hortalisses i hi van fer masies com les de Can Canals, el Taulat d’en Llimona i el mas de n’Alió. Els cultius eren molt densos i, per la seva qualitat, les albergínies, els bròquils, els tomàquets i les cols de Sant Martí de Provençals van assolir renom arreu del país.

I de la Llacuna, què en va quedar? Entrat el segle XIX, la llacuna es va anar configurant entre els carrers Pere IV, Almogàvers i Llacuna amb un aspecte prou diferent en arribar les fàbriques. La vida exclusivament agrària que hi havia tingut lloc fins a principis del segle XVIII va donar pas, amb decisió i fermesa, a la industrialització, que va canviar el paisatge del futur barri del Poblenou per sempre.

 LES PRIMERES INDÚSTRIES

 El Poblenou també va destacar per tenir els orígens en la manufactura cotonera barcelonina, activitat que va començar pels volts del 1730. Des de molt aviat es van utilitzar els seus sorrals i els prats del sector litoral de Sant Martí de Provençals per al blanqueig de teixits en els anomenats “prats d'indianes”. Les “indianes” eren teles de cotó estampades per una sola cara i rebien aquest nom perquè imitaven la fabricació que es feia, en especial, a l’Índia.

 Al llarg dels segles XVIII i XIX, a Sant Martí de Provençals van començar les activitats fabrils que la ciutat no podia encabir. El Poblenou era una zona rica en regadiu i coneguda pels seus aiguamolls, cosa que en feia un lloc propici per a la construcció de negocis vinculats a l’aigua. Les fàbriques d’indianes havien fet un pas endavant pel que fa a l’organització del treball per fases, cosa que els va permetre multiplicar la producció i les va distingir dels tallers artesanals. Una de les fases requeria blanquejar les teles, i per a això calia un gran espai i molta aigua. La proximitat a la ciutat i l’amplitud dels terrenys van fer del Poblenou l’espai idoni on estendre les teles tenyides mentre els prats es regaven per petits canals.

Els orígens de la fàbrica d’indianes de la família Canals

Un dels primers prats de blanqueig de Sant Martí fou el de la fàbrica d'indianes d'Antoni Serra i Esteve Canals, de la qual hi ha prou elements per afirmar que va ser, si no una de les primeres de l'Estat espanyol, almenys la primera que va reeixir. Els precedents del prat d'indianes de l'empresa són de l'any 1737. Va ser aleshores quan alguna de les propietats va fer una petició de regatge del prat de blanqueig al poble de Sant Martí de Provençals, cosa que afavoriria la producció de la seva fàbrica d'indianes, tapisseries, mocadors i altres teixits estampats. La puresa de l'aigua de la zona era un element essencial per a l'activitat, i un any més tard es va demanar permís per construir a la Granota un edifici que servís com a molí draper al prat.

Canvi de família

Amb la mort d'Esteve Canals, l'any 1756 la seva família va adquirir tot el negoci, i un dels hereus, en Joan Pau Canals, va obtenir de l'intendent general del Principat de Catalunya l’aigua necessària per blanquejar les peces d'indianes. A partir del segle XIX, la família Canals va anar cedint i venent els terrenys fins a fer desaparèixer el rastre de la nissaga.

DE FÀBRICA A PRESÓ

Just en aquell moment, bona part de la indústria s’havia anat traslladant al futur barri del Poblenou, batejat com a “Pueblo Nuevo” o “Taulat” cap a la dècada de 1840-1850. A poc a poc, i fins a principis del segle XX, s’hi van instal·lar fàbriques de tota mena, tant grans com petites: de tèxtils, de metalls, de vins, de sabó i espelmes, de gas, etc. El proletariat va acabar de configurar la vida de la part sud de Sant Martí, vivint en habitatges humils i al costat del lloc de treball. La ciutat ja estava molt saturada.

 I és en aquest context que, l'any 1882, es va establir aquí la fàbrica “Godó Germans, Milà i Cia, Filatura de Jute”, amb adreça a la cruïlla dels carrers d'Enna —avui Ramon Turró— i de la Llacuna, i va configurar el complex industrial conegut com El Cànem. L'activitat de la fàbrica estava relacionada amb els teixits de jute i va arribar a donar feina a 2.000 persones, la majoria dones, que treballaven en unes condicions molt dures.

En reconversió constant

El recorregut històric de la fàbrica ha estat marcat per alguns dels fets més notoris de la història contemporània. Per exemple, va ser testimoni de les revoltes de la Setmana Tràgica del 1909, un moment en el qual la família Godó va cedir un dels solars a la Guàrdia Civil per fer-hi una caserna.

 Però, de tots plegats, el més rellevant fou l’impacte que va comportar l’esclat de la guerra i la repressió franquista. Durant el conflicte bèl·lic l’empresa va ser col·lectivitzada com a “Societat Obrera Filadora de Jute”, però els atacs en van malmetre bona part. Amb l’entrada de les tropes insurrectes, Carlos Godó va recuperar la fàbrica i la va cedir al govern franquista. Les velles instal·lacions d'El Cànem del Poblenou es van convertir, del 1939 al 1942, en la “Cárcel Provisional del Pueblo Nuevo”, que pretenia alleujar la massificació de la presó Model.

L’emplaçament era idoni perquè estava situat a mig camí entre La Model i el Camp de la Bota, un espai d'afusellament. S’hi van tancar presos polítics a l’espera de consell de guerra, i també governatius que complien un arrest de 15 o 30 dies (els anomenats “presos comuns”). Algunes fonts proposen que hi va arribar a haver uns 10.000 presos en unes condicions deplorables: cada pres tenia trenta centímetres d'amplada per dormir, l'aire era irrespirable i les agressions, per part del personal penitenciari, eren brutals. D'altra banda, des de la nau es podien sentir els trets de les execucions del Camp de la Bota.

D’IMPRESSORA DE LA VANGUARDIA A HORT

 L’any 1942 els presos van ser traslladats a La Model i la presó va tancar. D'altra banda, el 1967 els Godó van vendre la fàbrica a l'Estat i l'edifici va ser enderrocat. En canvi, al nou Cànem, situat al davant per mantenir l’activitat industrial, s'hi van instal·lar, el 1968, els tallers i la rotativa del diari La Vanguardia, que fins aleshores havien estat situades a l'edifici del carrer de Pelai. La incorporació del color a les pàgines de rotogravat feia necessària una nova maquinària de grans dimensions, i es va habilitar El Cànem per encabir-hi els nous tallers.

El novembre de 1968, i amb la presència dels ministres franquistes Manuel Fraga i Laureano López Rodó, s’hi van inaugurar els nous tallers. Això va provocar un creixement significatiu tant de la tirada (va arribar als 217.520 exemplars diaris) com de personal (el 1971 la plantilla era de 1.244 persones, de les quals 274 treballaven al Poblenou). L’any 1989 s’hi van haver de fer noves reformes, a la inauguració de les quals van assistir tant l’alcalde Pasqual Maragall com el ministre Narcís Serra, però el final de la rotativa era a prop. Amb la urbanització del 22@ l’empresa es va deslocalitzar i traslladar, i l’any 2008 es van enderrocar les instal·lacions.

El present, preservació del patrimoni

El Poblenou, un barri ple de memòria històrica, de gran valor patrimonial, tot i les grans transformacions de les quals ha estat objecte, es manté com un espai ple de records materials i immaterials. Però aquest dipòsit de records no ha estat gratuït, han estat necessaris els esforços de moltes persones. És gràcies, en part, a l'acció social de veïns i veïnes, l’expertesa i les entitats que han fet que el patrimoni i la memòria històrica del barri s'hagin conservat. Aquest desig de preservar el passat material i immaterial encara té camp per córrer.

Conservar l'espai de l'Hort del Cànem és, a més de preservar un espai dels veïns i veïnes, també una fórmula perfecta per difondre la història del lloc sota el guiatge de gent que s'estima el barri. Com si es tractés d'un procés natural, en què la mateixa gent que va veure com el barri es transformava, com perdia les seves indústries i eren testimonis de la remodelació de tot l'espai, ara se'n cuiden.