Una història centenària

Obert des de Sants fins al mar, el Paral·lel travessa tres districtes de la ciutat, Sants-Montjuïc, l’Eixample i Ciutat Vella, amb una identitat pròpia arrelada des dels seus orígens. L’avinguda va ser projectada per l’arquitecte i urbanista Ildefons Cerdà, autor del traçat del cèlebre Eixample barcelonès, i es va obrir el 1894 en un terreny d’hortes i fàbriques que semblava terra de ningú. Del perquè del seu nom, Paral·lel, hi ha diverses teories, però la més sorprenent afirma que és degut al fet que el seu traçat coincideix exactament amb el paral·lel 41.

L’avinguda de les llums

Aquesta terra de ningú va oblidar ben aviat els seus inicis de fàbriques, de les que avui dia només es conserven les tres xemeneies de l’antiga central elèctrica de La Canadiense. De seguida es va obrir al món com una de les arteries més lúdiques, festives i canalles de tota Europa. El Paral·lel es va omplir de cafès, teatres, music-halls, circs i cabarets, i el vodevil i el cuplé plantaven cara a les representacions del Liceu. Era diversió per a les classes treballadores, que acudien en massa des dels barris superpoblats de Ciutat Vella. Però el Paral·lel també atreia els rics i els burgesos de les zones altes de la ciutat, que buscaven un ambient allunyat de les seves encarcarades morals, així com polítics radicals o anarquistes, com Lerroux o el Noi del Sucre, que buscaven l’anonimat per a les seves trobades entre les multituds que envaïen aquesta ampla avinguda. El Paral·lel era de tots i per a tots, i hi tenien cabuda tant espectacles de revista com els de la famosa Bella Dorita, com obres d’afamats dramaturgs com Santiago Rusiñol, autor de l’obra cèlebre L’auca del senyor Esteve.

D’aquella època es conserva El Molino, un dels cafè-concert més reconeguts d’Europa i que ret homenatge al Moulin Rouge de París. Però, a més, altres sales com l’Apolo, el Teatre Victòria, el Condal i el BARTS fan que l’espectacle sempre estigui a punt de començar.