L'avinguda del Tibidabo, el somni del doctor Andreu

Visita-la i estima-la

L’avinguda del Tibidabo

Favorits

Enfilant-se per la muntanya de la que pren el nom, l’avinguda del Tibidabo s’obre camí entre residències modernistes i conserva l’essència de principis del segle XX.

Espais urbans

El somni del doctor Andreu

Una gran avinguda de més d’un quilòmetre i mig de llarg, amb mansions a banda i banda i jardins on es poguessin instal·lar les famílies amb més poder econòmic de la ciutat, lluny de les quadratures de l’Eixample, dels blocs de veïns i de les fàbriques. Una avinguda on respirar l’aire pur de la muntanya i que imités, en part, les grans avingudes parisenques. Un somni que el doctor Andreu, un metge barceloní que havia fet una fortuna amb unes cèlebres pastilles contra la tos, va dur a terme el 1897.

L’avinguda del Tibidabo no ha canviat la seva fisonomia en més de cent anys. Encara es manté el disseny de ciutat enjardinada, ideat pel doctor Andreu, en què es van edificar diferents mansions privades, a banda i banda, per a les famílies més poderoses. L’elegant avinguda acaba en la plaça del Doctor Andreu, i està connectada des de la part baixa fins a la part més alta, per un tramvia: el Tramvia Blau del Tibidabo. Pujar-hi és entrar a una pàgina de la història de Barcelona, al capítol en què els millors arquitectes de l’època modernista, com Josep Puig i Cadafalch, Joan Rubió i Bellvé, Enric Sagnier o Adolf Ruiz Casamitjana van construir residències i mansions, cadascuna més espectacular que l’altra, que competien en vistositat i estil: modernistes, neogòtiques, medievalistes, noucentistes… sense límits. Des de la plaça del Doctor Andreu fins el cim del Tibidabo hi puja el funicular, i allà es troben el Temple Expiatori del Sagrat Cor i un gran parc d’atraccions

Jardins i mansions de conte

Des de la Rotonda, un antic hotel de caire modernista i punt de partida del Tramvia Blau, s’obre el camí a passejar per l’avinguda, primer pels jardins de la Tamarita, un oasi vegetal romàntic obert al públic. L’avinguda continua pujant i hi trobem la Casa Coll, el xalet Ignacio Portabella, la Roviralta, la Casa Fornells, la Casa Muley Afid una mansió que va fer construir un sultà desterrat a Catalunya, la Casa Muntades fins que arriba a la Casa Evarist Arnús, el Pinar, una mansió neogòtica semblant a un castell de conte de fades que s’il·lumina a la nit i forma part del paisatge de la muntanya del Tibidabo.

No hi havia límits a una avinguda que va reunir el més important de les famílies de Barcelona. L’afany demolidor de l’època dels anys setanta i vuitanta va respectar aquesta avinguda, reconvertida en seu d’universitats, col·legis, consolats, agències de publicitat i algun restaurant. Tots han conservat l’esplendor del somni del doctor Andreu.