Aigua corrent i ciutat moderna

L’any 1891 l’Ajuntament va projectar una central elevadora a la Trinitat que alcés i canalitzés l’aigua provinent de la mina de Montcada. El projecte va encarregar-se a l’arquitecte Pere Falqués i Urpí. El resultat va ser un conjunt d’edificis modernistes (1915-1917), alguns de planta única i d’altres amb planta soterrani. Quan va obrir-se la Meridiana, el pavelló del tractament d’aigües i la casa annexa van quedar a la Trinitat Nova, mentre que el pavelló de bombament i la Casa del Guarda van romandre a la Trinitat Vella. La Casa de l’Aigua compon un dels espais patrimonials del Museu d’Història de Barcelona. Quan van començar els primers bombardejos a la Trinitat Vella, per refugiar-se dels atacs aeris, els veïns van fer servir les instal·lacions subterrànies de la Casa de l’Aigua, estació elevadora que alçava i canalitzava l’aigua provinent de la mina de Montcada. El barri estava situat entre diversos objectius militars: les casernes d’artilleria de Sant Andreu, la Casa de l’Aigua i la línia ferroviària de Puigcerdà. Un dels primers bombardejos sobre el barri va tenir lloc el 25 de juliol de 1937, per sis o set avions procedents de la base de Mallorca. En aquests primers atacs aeris també es va fer servir com a refugi el pont dels Tres Ulls, avui dia colgat sota terra, des del qual s’accedia a la galeria subterrània que connectava la Casa de l’Aigua de la Trinitat Vella amb el pavelló de tractament d’aigües de l’actual Trinitat Nova. Més endavant, els veïns van mobilitzar-se per construir refugis més propers a les seves cases, ja que la Casa de l’Aigua quedava força apartada. A la Trinitat Vella es van construir uns disset refugis durant la guerra.

Un edifici al servei del barri

El Museu d’Història de Barcelona, juntament amb diferents entitats dels districtes de Sant Andreu i Nou Barris, treballa en un procés d’adequació de totes les instal·lacions per obrir-les al públic. L’objectiu és fer visitables els espais principals –és a dir, l’estació elevadora de la Trinitat Vella, el dipòsit de la Trinitat Nova i les conduccions que les connecten entre si i amb la ciutat– per tal de mostrar com funcionava el subministrament d’aigua potable a les grans ciutats. Des de principis del segle XXI, la Casa de l’Aigua ofereix un centre ocupacional i també ha donat nom a l’estació de metro que, des de l’any 2003, hi arriba.