L'antic nucli de Sant Martí de Provençals començà a formar-se durant el segle XII a l'entorn de l'església de Sant Martí Vell, fundada a principi del segle XI -encara que la construcció actual data del segle XV- com a depenent o sufragània de Santa Maria del Mar, a la vora de la via romana que conduïa al Vallès i d'una altra que, per la Marina, anava al Maresme.

És al llarg dels segles XIV al XVII que va consolidant-se el seu caràcter fonamentalment agrícola amb ocupacions permanents o esporàdiques per part de pescadors, caçadors i ramaders, situació que es tradueix en una morfologia urbana desagregada, reflectida en els vestigis que s'ha quedat: edificacions senzilles que corresponen a cases pairals, de les quals Can Cadena i Can Planas disten uns 100 metres de l'església a l'est i l'oest respectivament, mentre Ca l'Arnó es localitza al sud a una distància similar, on encara resten petits horts en els espais no construïts.

Municipi independent de Barcelona a partir del Decret de Nova Planta, Sant Martí de Provençals es convertí durant els cent anys següents en el territori més industrialitzat de la zona d'influència de Barcelona, procés que provocà el naixement de tres barris diferenciats (Clot, Poblenou i la Sagrera) i la definitiva descontextualització de l'antic nucli rural, actualment ofegat enmig dels grans blocs d'habitatges construïts durant els anys cinquanta i seixanta.