Aquesta estructura es pot resseguir encara avui dia: el carrer de la Llibreteria, que neix a la plaça de l’Àngel, on hi havia la Porta Sinistra de les muralles, és l’antic cardus que creuava la ciutat de nord a sud, fins a l'anomenada Porta Dextra, al final de l’actual carrer del Call; la plaça de Sant Jaume, al centre, s’estén una mica més al sud-est d’on aleshores hi havia el Fòrum; i els carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir ressegueixen l’antic decumanus des de la Porta Praetoria, a l’oest, fins a la Porta Decumana o porta del Mar, a l’est.

L’existència de grans domus que es repartien dins la ciutat, amb jardins i riques decoracions ornamentals, confirma l’existència de grans famílies propietàries. I, probablement gràcies a aquestes famílies, la petita Bàrcino es va anar fent gran i adquirint rellevància. A principis del segle V ja s’encunyava moneda a la ciutat, i es va establir un primer vincle amb les elits imperials per arribar a situar-se entre les ciutats de poder.

Una ciutat imperial efímera

Va ser especialment al final de l’Imperi romà, durant el segle V, quan la ciutat va adquirir més rellevància. Entre els anys 410 i 415, el rei visigot Ataülf s’hi va instal·lar amb la seva esposa Gala Placídia, i va convertir Bàrcino en seu imperial durant un breu període de temps, fins que Ataülf va ser assassinat a la ciutat i la cort es va traslladar a Aquitània, França. Tot i així, l’estreta relació de Bàrcino amb els reis gots es va estendre fins al segle VIII.

Al llarg dels darrers 80 anys han anat sortint a la llum nombroses restes d’aquest període romà de la ciutat. En l’actualitat, des del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona  s’ha engegat el pla Bàrcino, que proposa recuperar l’arqueologia per a la ciutadania posant en marxa una sèrie de propostes, entre les quals destaca la Carta Arqueològica de Barcelona, que assenyala més de 3.000 punts d’interès arqueològics de la ciutat.