La Barcelona noucentista

Paral·lelament, també va augmentar el sentiment nacionalista català. A principis de segle XX, una sèrie de polítics i intel·lectuals van començar a treballar plegats per recuperar la cultura i la llengua catalanes i van inaugurar un moviment conegut com a Noucentisme. Aquest nou estil es va estendre a la literatura i les arts, i va vestir la ciutat amb una nova arquitectura que retornava a les formes clàssiques d’herència mediterrània, en contra de l’exaltació modernista. Els noucentistes van engegar una reforma i millora del sistema educatiu. Volien fer Barcelona la capital de la cultura catalana, i van constituir a la ciutat institucions coml’Institut d’Estudis Catalansi la Biblioteca Nacional de Catalunya.

El 6 d’abril de 1914 es va produir un fet polític que va significar un gir important per a Catalunya. Al Palau de la Generalitat es va inaugurar la Mancomunitat, sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, una institució que permetia per fi la unió de les quatre diputacions catalanes, i que representava el reconeixement de la unitat territorial de Catalunya per primer cop des del 1714. La ciutat es va enfortir i va continuar amb el seu creixement industrial introduint nous sectors, com la metal·lúrgia o la química. Entre el 1920 i el 1930, hi va haver una forta onada migratòria de gent procedent sobretot del sud de la Península, que va fer que a la ciutat s’aixequessin 13.000 edificis. Barcelona es va pavimentar i electrificar, va guanyar infraestructures com el sistema de clavegueram i va introduir el metro com a nou transport públic.

Dictadura i repressió

Les il·lusions polítiques catalanes es van esvair amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, que va instaurar a Espanya una dictadura i va dissoldre la Mancomunitat l’any 1925. Els opositors, però, van continuar en actiu i, el 14 d’abril de l’any 1931, Francesc Macià va sortir al balcó del Palau de la Generalitat de la plaça Sant de Jaume i va proclamar de manera unilateral la República Catalana, poques hores abans de la proclamació de la Segona República Espanyola a Madrid. Com a resultat de les negociacions de tots dos nous governs, tres dies després es va instaurar la Generalitat de Catalunya com a poder autonòmic.

L’esclat de la Guerra Civil Espanyola l’any 1936 va causar ferides profundes i doloroses a la ciutat, que va donar suport al bàndol republicà. Durant tres dies de març del 1938, Barcelona va ser bombardejada per l’aviació italiana, aliada de Franco. Va ser el primer cop a la història que es va bombardejar indiscriminadament la població civil d’una ciutat des de l’aire. La catedral i els carrers dels voltants van ser les zones més afectades, i a la plaça de Sant Felip Neri, on van morir 42 persones, 20 de les quals eren nens, encara avui es veuen les marques que va causar la metralla.

La dictadura que va instaurar el general Francisco Franco quan va acabar la guerra va sotmetre el poble i la cultura catalana a una forta repressió. Es va abolir la Generalitat i el president Companys va ser jutjat i afusellat al Castell de Montjuïc l’any 1940. També es va prohibir el català en qualsevol àmbit públic, des dels mitjans de comunicació fins als espectacles, passant pels actes socials o culturals i fins i tot en les misses.

La penúria econòmica de la postguerra va durar fins ben entrats els anys cinquanta, quan l’economia es va revifar i Barcelona va iniciar de nou el seu desenvolupament progressiu. La instal·lació a la Zona Franca de la Seat, la primera gran factoria d’automòbils construïda a Espanya, i el creixement d’empreses vinculades a aquest sector van comportar una gran nova onada migratòria que es va estendre al llarg de gairebé dues dècades. Es van construir nous barris per acollir la població nouvinguda, i Barcelona es va envoltar d’una gran àrea metropolitana densament poblada.

Als anys seixanta i setanta es va iniciar un moviment de protesta que reclamava la democràcia i el retorn de drets perduts, entre aquests la recuperació de la cultura catalana i el dret d’ús de la llengua. Però no seria fins a la mort del general Franco, a finals del 1975, i la instauració de la democràcia l’any següent, que s’aconseguiria.

La Barcelona internacional

Amb la restauració de la Generalitat l’any 1977, Barcelona va tornar a ser la capital de la Catalunya autonòmica i va iniciar la recuperació de la seva identitat, cultura i llengua pròpies.

L’abril del 1979, i després de 40 anys de dictadura en què els governs municipals eren designats des de Madrid, la Casa Gran de la plaça de Sant Jaume va tornar a tenir un alcalde elegit democràticament pels barcelonins. També es va iniciar un nou desenvolupament urbanístic durant la dècada dels vuitanta, propiciat sobretot arran de la candidatura i la designació de la ciutat com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Això va generar una nova febre constructora que no només va deixar complexos esportius de primer ordre, sinó també nous barris i grans infraestructures, com el circuit viari que envolta la ciutat, l’ampliació de l’aeroport, la millora de tots els transports urbans i la remodelació del front marítim, que incloïa la recuperació de les platges urbanes per a ús de tots els ciutadans. La Barcelona del 92 es va presentar al món sencer com una ciutat oberta, mediterrània i moderna, i l’èxit de l’organització i el desenvolupament dels Jocs Olímpics va fer que es posicionés com una capital de referència a escala internacional.

A principis del segle XXI, l’organització d’un nou gran esdeveniment, el Fòrum Universal de les Cultures 2004, va suposar una nova transformació urbanística. Es va recuperar la zona litoral que limita amb el Besòs, es va revitalitzar l’antiga zona industrial del barri del Poblenou i es van construir el 22@ i Diagonal Mar. Des d’aleshores, amb l’esperit de superació i d’innovació que la caracteritza, Barcelona no ha deixat de créixer i transformar-se seguint el ritme i l’estil dels nous temps. Ha adaptat l’ús de les tecnologies en la seva gestió, esdevenint una smart city, una gran metròpoli intel·ligent.